Avui us presento aquest article, ara que les feines són més precàries, els drets dels treballadors i sobretot de les treballadores semblen coses d’una altre època…potser hem de reflexionar sobre el nostre model de conciliació familiar.
L’article l’he extret del fons documental del CRAEV ( Educació Viva)
CONCILIACIÒ HORÀRIA I ALTRES EUFEMISMES
Vivim en una Societat que és gran amant dels eufemismes. Ara a l’acomiadament de treballadors li
diuen racionalització de recursos. A l’augment de la subcontractació i de la precarietat,
externalització de costos. I a l’aparcament dels nens i les nenes, conciliació de l’horari laboral amb
l’horari lectiu.
Cada vegada hi ha més investigacions longitudinals que afirmen que el millor entorn per a un infant
petit és estar amb la seva família i en especial amb la mare, no a guarderies o escoles. No hi ha cap
branca de la psicologia que defensi la separació d’un nen de mesos de la seva mare i la substitució
d’aquesta per un entorn escolar. Al contrari, ja fa anys que la psicologia va demostrar científicament
que el vincle amb la figura materna s’edifica sobretot entre
els 4 i els 8 mesos, un vincle que resulta clau per a la
construcció del caràcter i l’estabilitat emocional. I que la
incorporació a entorns més grans com l’escolar ha de ser un
procés gradual amb l’acompanyament de la família. En cas
contrari, l’infant ho pot viure de manera molt angoixant.
Però resulta que, contràriament a aquestes investigacions, el
discurs progressista ens parla del dret de la dona a realitzarse
a través de la feina, i per tant de la seva necessitat de
treballar. No serà això un altre eufemisme?
Sigui com sigui, i respectant sempre els desitjos de cada persona, el que és evident és que la
separació prematura dels infants del seu entorn familiar no és una necessitat vital dels nens/es. A
l’inrevés, va en contra de la seva naturalesa. I aquest és, per nosaltres, el tema central.
Una vegada més posem les necessitats dels adults, del mercat laboral, de la productivitat, per davant
de les necessitats vitals de la infància. Sovint un es pregunta si el sistema educatiu, més que vetllar
per les criatures, no serà un element més de la generació de riquesa. Fa poc sentíem el conseller
d’educació argumentant que la setmana blanca serviria per dinamitzar el turisme a les comarques de
muntanya.
I als nens i les nenes, qui els mira? És adequat per a ells/es estar vuit o deu hores al dia a un centre
escolar? Necessiten estar envoltats de multitud d’altres infants a aquestes edats? Han d’estar
apartats del seu pare i de la seva mare tantes hores al dia? No, ni ho necessiten, ni és adequat per
ells.
Vivim en una Societat que aparta els més petits i els més grans perquè ens destorben. Busquem
entorns on guardar-los mentre els adults ens dediquem a produir o fer més coses que ens deixen
íntimament buits i infeliços.
La immensa majoria de les persones no estaran d’acord amb això, no tenim cap dubte. I qui som
nosaltres per dir-los que estan equivocats?
No serem tan arrogants. Però l’administració tampoc hauria de ser tan prepotent per obligar a
tothom a fer el mateix. Si hi ha dones que desitgen incorporar-se al món laboral un cop han parit,
endavant. Però també n’hi ha que volen cuidar dels seus petits i aquestes també haurien de disposar
dels recursos per fer-ho. Invertir en elles és, com a mínim, tant progressista com fer-ho en
guarderies.
CRAEV: http://www.educacionviva.com
2
Si hi ha famílies que desitgen o no poden fer més que aparcar els seus fills des de les 8 del matí fins
a les 7 de la tarda, endavant. Però també hi ha centres escolars on tota la comunitat educativa està
d’acord en oferir activitats acadèmiques tan sols als matins.
Si no permetem i valorem aquesta llibertat, de què parlem quan parlem d’autonomia de centres, de
projectes educatius singulars o del dret a decidir?
Mare de dia cornellà 